Fa uns dies que he acabat de llegir el llibre “Nexus: breu història de les xarxes d’informació des de l’Edat de Pedra fins la IA” de Yuval Noah Harari. En aquest llibre, l’autor ens convida a mirar més enllà de la fascinació tecnològica i a entendre la IA com el punt d’inflexió més profund de la història humana. No com una eina més, sinó com una força capaç de reconfigurar la nostra manera de pensar, decidir i conviure.
Per Harari, la revolució que estem vivint no és només tecnològica, sinó filosòfica. La intel·ligència artificial no té consciència, però ja ha començat a substituir la nostra capacitat de judici i d’interpretació del món. És com si haguéssim lliurat el timó de la humanitat a un algoritme que encara no entén cap a on navega el vaixell.
Aquest article doncs, s’inspira en les reflexions principals de Harari en Nexus. A partir d’aquestes idees, hi afegeixo també algunes opinions personals i alguns exemples concrets per il·lustrar com aquests conceptes es manifesten en el nostre dia a dia.
Vivim envoltats de dades, però la informació ja no és garantia de veritat. Els sistemes d’intel·ligència artificial són capaços de generar textos, imatges i discursos que semblen autèntics, i sovint superen la nostra capacitat de distingir el que és real del que és creat.
Les noves eines d’IA generativa poden crear vídeos falsos de líders polítics parlant amb veus perfectament imitades, o imatges que semblen documentals històrics però mai han existit. Aquest tipus de contingut — els anomenats deepfakes — pot alterar processos electorals, influir en mercats o erosionar la confiança social. Harari veu en això el símptoma més clar d’una nova era: la informació ha deixat de ser fiable per si mateixa.
En aquest context, la batalla del futur no serà per la informació, sinó per la interpretació. Saber pensar, discernir i qüestionar seran les veritables competències humanes del segle XXI.
Les grans corporacions tecnològiques acumulen un poder informatiu immens, i això canvia les regles del joc de la política, l’economia i fins i tot de la identitat personal.
Plataformes com Google, Meta o la xina ByteDance (TikTok) acumulen més informació sobre el comportament humà que qualsevol govern de la història. Els seus algoritmes no només anticipen què buscarem o comprarem, sinó que decideixen què veurem, què llegirem i quines emocions ens mouen. En molts casos, aquestes decisions no són visibles ni auditables, convertint el flux informatiu global en un espai de poder silenciós però immens.
Per Harari, aquest poder basat en el control de la informació pot arribar a substituir les estructures tradicionals d’autoritat. Ja no són els governs qui modelen la nostra percepció del món, sinó les plataformes que decideixen quina part d’aquest món ens mostren.
El títol del llibre Nexus no és casual: significa connexió, cruïlla, punt d’unió. Harari el fa servir per descriure aquest moment històric en què la humanitat se situa al límit entre la realitat biològica i l’explosió de sistemes d’informació digital.
D’una banda, som éssers emocionals, socials, vulnerables. De l’altra, hem creat una intel·ligència que ja ens supera en capacitat de processament, anàlisi i predicció, capaç de prendre decisions a una velocitat i escala que escapen al nostre control. Aquesta cruïlla, aquest Nexus és, doncs, el lloc on cal decidir què volem seguir essent com a espècie i quins valors volem preservar enmig d’una transformació accelerada.
És aquí on sorgeix el gran repte: saber trobar l’equilibri entre la nostra essència humana i el potencial de la tecnologia que hem creat, tot preguntant-nos quin paper volem jugar en aquest nou escenari. La pregunta clau no és què pot fer la IA per nosaltres, sinó què farà la IA de nosaltres.
Si no desenvolupem una consciència col·lectiva més madura, correm el risc que la tecnologia ens utilitzi per optimitzar els seus propis objectius, en lloc que nosaltres la fem servir per millorar la vida humana.
La IA pot amplificar la democràcia o pot destruir-la. Pot ajudar-nos a entendre el món o pot convertir-lo en un mirall de mentides perfectament versemblants. La clau no és la potència de la IA, sinó la saviesa amb què decidim usar-la.
Així doncs, la intel·ligència artificial no és un monstre ni un miracle: és un mirall. I el que hi veiem reflectit dependrà, per primera vegada, de la qualitat humana amb què mirem.
Nota: aquest article s’ha publicat originalment per Ignasi Martín al blog nachomartincoaching.com el dia 29 d’octubre de 2025.
Som una associació sense ànim de lucre amb la voluntat d’impulsar i crear espais de creació d’idees i coneixement, amb una vocació clara de servei als seus socis i a la societat andorrana.